Cases i Boades - Rellinars

Volta circular per Rellinars amb barra direccional, passant per Les Cases i Les Boades.
Aparcament del Camp de Tir de Rellinars, baixem la pista ampla fins prop de la Font de Carlets, on comença l'itinerari.
Prenem corriol direcció oest que creua la llera de la Riera de Rellinars i segueix cap el Torrent d'en Roca. En aquest tram de corriol ens entretenim a veure i tocar el Cirerer d'Arboç (Arbutus Unedo), el Ginebre (Juniperus Communis), del qual toquem i olorem el fruit, el Ginebró, que ens transporta al mateix olor que fa la Ginebra, i que diferenciem del Càdec (Juniperus Oxycedrus) perquè a l'anvers de les petites fulles punxants el Ginebre només té una ratlla blanca, i el Càdec dues. Més endavant gairebé en creuar el torrent, a la nostra esquerra podem veure i rocar un roure imponent: el Roure Sam, un exemplar de Roure Martinenc (Quercus Humilis) de 150 anys d'antiguitat, i del qual un foraster anomenat Sam el va identificar com arbre imponent. El seu volt de soca mesura 2mt i té una alçada aproximada de 18mt.
Creuem el torrent i per l'altra cantó de la llera ens dirigim de nou cap a la Riera de Rellinars. A mig camí, malauradament, a banda i banda trobem exemplars de Llentiscle (Pistacia Lentiscus) que han estat espurgats de forma desmesurada per aquests recolectors que es guanyen la vida miserablement per fer ramets de llentiscle i que després acaben venen uns tercers cap a països nòrdics. Per desgràcia, aquesta pobra gent a més deixa tota la brutícia que consumeixem als voltants.
Continuem avançant, i ens apropem a la Presa de Rellinars. Construïda pels anys 80, el seu objectiu és el d'evitar les avingudes sobtades d'aigua i que en més d'una ocasió havien malmès completament racons inferiors de la riera, com ara Les Fonts de Rellinars.
Durant el temporal del Glòria a principis del 2020, la presa es va tornar a omplir fins a sobreeixir, inundant i negant la part superior de la riera fins força amunt (encara se'n veuen els efectes de l'aigua). La presa expulsava l'aigua a pressió per un forat que té a la part inferior, amb molta força que la feia pujar i caure més endavant. No obstant, la presa també privava que l'aigua s'emportés les restes del camp de tir riu avall, per la qual cosa encara avui a la llera s'hi poden trobar balins de plom que s'havien usat antigament, abans de la clausura definitiva del camp. Aquests balins enganyen a algunes aus que els confonen amn menjar.
Remuntem la pista que puja per sota les torres elèctriques, per un corriol que es va estrenyent. Divisem a la nostra esquerra la Barraca de Les Fonts, que la deixem, perquè ens aturarem a la següent, pocs metres més endavant, en el replà conegut com la Vinya del Masnou. En aquest racó tenim l'oportunitat de tocar i conèixer com es feien algunes de les feines del pagés que cuidava la vinya. Veiem restes de vinya borda (Vitis Vinífera) i que podem tocar. Ens aturem davant del Xupet, que era una petita cisterna situada al costat d'una bassa que recullia l'aigua d'escorrentia, ara plena de canyissar (Phragmites Australis), on barrejaven l'aigua amb sulfat de coure i cal, per aconseguir el famós "caldo bordelés" originari de la regió francesa de Burdeus, i que s'utilitzava per ensulfatar la vinya i protegir-la dels insectes i els fongs. Encara podem veure les parets interiors de la cirstern tintades de color verd blavós d'aquest caldo.
Més amunt tenim la Barraca de la Vinya del Masnou, construïda probablement amb les pedres d'una barraca anterior de la que solament queden pedres amuntegades al terra. Aquesta barraca circular, adosada al marge, està en força bon estat.
La tècnica de la pedra seca s'utilitzava per a construir Barraques, marges, i altres construccions, i consisteix amb una perfecte superposició de les pedres una damunt l'altre, sense cap mena de material d'unió. Aquesta tècnica "L’art de la pedra seca: coneixements i tècniques”, presentada per 8 estats europeus –Croàcia, Xipre, França, Grècia, Espanya, Itàlia, Eslovènia i Suïssa— ha estat inclosa en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial per a la UNESCO, l'any 2018.
En aquestes construccions es generaven forces forats i amagatalls, on sovint hi podem trobar alguna serp blanca o fins i tot algun escorpí. Generalment orientades a sud, servien les barraques per guardar les eines del camp i aixoplugar-se de la pluja o vent. Proliferen cocons o armariets interiors, que eren com uns calaixets per guardas els estris, i també altres forats a peu de terra anomenats fornícules, on s'hi podia fer foc per consumir algun aliment. A Rellinars la majoria de barraques són circulars, de falsa cúpula, i amb entrada suportada amb una llinda plana.
Deixem la barraca i seguim corriol amunt, pel carener que puja a les Cases. Creuem la pista que ve de les Boades i seguim remuntant el corriol, on aviat en un replà ens mostra la Bassa de Can Ramonet, i uns metres més endavant, les Ruïnes de Can Ramonet.
La bassa sembla de construcció antròpica, antigament sempre tenia aigua i fins i tot s'hi trobaven exemplars de nenúfars (Nymphaea spp.) Probablement abastia d'aigua la casa de Can Ramonet, construcció del segle XVIII que incorpora dues tines, una circular i una quadrada, obrades amb morter de calç i interior recobert de cairons de ceràmica vidriada, que les feia impermeables. En el seu interior s'hi abocaba el raïm de la vinya ja axafat, convertit en most, i un cop fermentat es convertia en vi, que es recuperava per la part inferior, la boixa.
Seguim corriol amunt i arribem a les Cases. La primera edificació és la Pallissa, una antiga borda. Al darrera Les Cases, una construcció de dos habitacles adosats. La seva història ens remunta a l'any 1477 quan en Jaume Alavedra compra el mas a Salvador Cases, d'on prové el topònim. A la façana nord també hi ha dues tines que es comuniquen pel seu interior.
Aquí prenem de nou les marques del GR que ens desvien cap al nord est, i seguirem vorejant el Turó de la Trona, fins el fons del torrent de la Font de la Boada. Arribats a aquesta font, ubicada en l'interior d'una mena de cova, i protegida amb un filat, veiem que l'aigua s'aprofita i canalitza cap a una bassa coberta, i és l'aigua que nodreix les Boades, la nova i la vella. La Boada Vella està construïda en una cota altimètrica inferior a la font, per a poder-hi conduir l'aigua per l'efecte de la gravetat. En canvi, la Boada nova ha de bombejar aquesta aigua més amunt, dalt del turonet on es va construir. Aquesta és una construcció residencial que va construir-se durant el segle XIX per motius del correu extensiu de la vinya, que en aquesta ubicació privilegiada, aconseguien més possibilitats amb menys esforç.
La Boada Vella és la més antiga de la zona, probablement segle XIII. Antigament s'anomenava la Vacarissa, però ja està documentat el 1715 com en Miquel Boada hi va establir un forn de vidre. No obstant, els cognoms de Boada i Vacarissa ja es troben en documents de l'any 1002. Vacarissa, probablement, fou el mas que donà nom al municipi de Vacarisses, tot i que després es va segregar Rellinars de Vacarisses, i aquest mas quedaria dins del terme de Rellinars.
Seguim pista avall, tot i que ens aturem en una de les parets de la Boada Vella, on podrem tocar un exemplar de lledoner que neixia a l'interior de la casa i sortia per un forat sota la finestra. Es va haver de tallar perquè posava en risc el manteniment de la paret de la casa.
Més avall de la pista, gairebé quan som a tocar de la Riera, arribem a un replà anomenat el Pla de la Bàscula. En aquest replà antigament hi havia una bàscula de ferro que s'utilitzava per pesar la llenya que els boscaters extreien del bosc. Estava situada damunt la feina del gram (de les gramínies que hi creixen).
Més endavant ens aturem a la Font de Carlets, actualment seca, però aquesta era una font on sempre rajava aigua i sovintejada per terrassencs que venien a omplir garrafes.