Vilablareix - Aiguaviva - Vilablareix
邻近 El Perelló, Catalunya (España)
浏览次数: 59次 , 下载次数: 4次
路线照片



行程描述
Ruta circular des del Perelló passant per:
- Camí fluvial d'en Moisès Fusté
- Església de Sant Menna (3.1 km)
- La Torratxa (Torre funerària romana) (4.0 km)
- Ermita de Sant Roc (5.3 km)
- Església de Sant Joan d'Aiguaviva (7.5 km)
- Pont i molí (9.4 km)
- Camí fluvial d'en Moisès Fusté
Ruta circular força clàssica que ens porta de Vilablareix a Aiguaviva. El terreny és força pla, amb el puig de Sant Roc (194 m) com a punt més elevat. Comencem al parc que hi ha al costat del pavelló de Vilablareix, on es pot aparcar fàcilment. Aquí hi ha un plafó informatiu de l'itinerari del camí fluvial (que, de fet, comença a la plaça del Perelló). Travessem el pont i girem a l'esquerra seguint, a contracorrent, el riu Marroc (o de Masrocs). Aquesta riera neix a les muntanyes de Bescanó, a la zona d'Estanyol, i és afluent del Güell. Tal com es pot llegir en un plafó informatiu, el riu arrossega molts rocs. Aquest podria ser l'origen del nom; potser sí: el que és segur és que l'espai d'esdeveniments que porta el seu nom mai hauria d'haver estat Mas Marroch. Ja seria hora que ho canviessin!
Passem per sota l'AP7. Quan sortim a l’altre costat de pont ens trobem a la bassa d’en Paquito. Un cop passat el pont de l’Estanyolet, si seguim el camí ample que fa pujada, ens trobarem que anem a can Castellà. Just al costat esquerre, veurem uns pals de fusta, que impedeixen el pas de vehicles, i que són l’entrada al camí fluvial. d'en Moisès Fusté i Serra. És un paratge molt bonic i sorprenent d'aproximadament un quilòmetre que segueix els meandres del riu Marroc amb un bosc de ribera frondós. Llàstima del soroll de l'autopista!
Tal com es pot llegir en un plafó informatiu sobre el bosc de ribera, per tal de protegir i millorar els valors paisatgístic del riu i la seva vegetació i alhora potenciar l'espai com a corredor ecològic i social, fa uns anys es va executar la restauració de l'ecosistema fluvial del riu. Se'n va eliminar la vegetació no autòctona, com les acàcies, tot i que ja n'hi torna a haver. Ara mateix hi podem trobar verns, freixes, plàtans, aurons blancs, àlbers, pollancres, avellaners... I també arços blancs, sanguinyols, brucs, esbarzers...
El camí homenatja en Moisès Fusté, una persona que va treballar sempre a favor del poble des de diverses entitats i que va ajudar a donar a conèixer diversos indrets gràcies a les col·laboracions que feia a la ràdio local, la tan lloada Ràdio Vilablareix. Malauradament en Moi va morir molt jove en un desgraciat accident de cotxe l'any 2011, però encara se'l recorda amb enyorança i amb estima. Gaudim, doncs, de l'espai que porta el seu nom.
En algun moment haurem de travessar el riu per sobre d'unes pilones de formigó, però sense cap mena de dificultat. També trobarem un passera feta amb acàcies que van talar durant la construcció del camí. Una pujada forta ens du a una part més enlairada des d'on es pot veure can Muxach i can Soy, també conegut per can Ollé. La vegetació aquí no és de ribera, sinó que ens trobem envoltats d'alzines i pins. Una baixada similar a l'anterior ens porta al final del camí, on hi ha un plafó que ens parla del paisatge agrícola.
Arribem a la carretera GIV-5332. La travessem amb compte, perquè és força transitada, i anem cap a la dreta, per la via verda, que en un moment determinat es troba amb el camí que porta cap a can Figueras i can Xapes. Llavors comença un tram asfaltat, l'antiga carretera), compartit amb els cotxes, perquè és l'accés a aquests masos i a can Saüch. Si anem seguint la via marcada, fem una baixada una mica pronunciada però curta i tornem a trobar la via verda a peu de carretera, amb la barana de fusta a la dreta. La seguim fins al trencall del Camí de Sant Roc. Abans, però, si els cultius d'un camp ho permeten, a l'esquerra veurem la Torratxa. Precisament just abans d'arribar al Camí de Sant Roc trobarem un cartell informatiu sobre la torre, però l'accés per aquesta banda no és possible. Més endavant en parlarem.
Continuem, doncs, cap a l'esquerra. Passem per can Carrasquet i arribem a Sant Menna, de fet, l'església parroquial de Vilablareix, de la qual ja hi ha referències al s. IX. El temple actual, però, va ser refet en època moderna. Just a davant hi ha les restes d'una vil·la romana, que sembla que és l'origen de la població o de l'ocupació de l'indret. S'hi han trobat diverses àmfores de l'època romana tardana, restes d'un forn, ceràmica diversa i fragments d'un abriüll de ferro.
Seguim la carretera fins al cementiri, on trenquem a l'esquerra, pel Camí de Cal Curt. En una cruïlla de camins, però, ens desviem a l'esquerra per anar a veure la Torratxa, una antiga torre funerària romana coneguda també com la Torre dels Moros. Es troba entre dos camps privats i no hi ha un camí clar per accedir-hi, tot i que fa uns anys es va restaurar i sembla que vulgui ser visitable. Així, doncs, si s'hi vol anar cal passar pel marge d'un camp (segons el moment de l'any es podrà passar pel que queda a l'esquerra d'un regueró; si no, es pot baixar per un marge i passar per la dreta d'aquest rec, fins a una placa solar que deu proveir de llum l'espai). És complicat d'explicar: en aquest track hi ha els dos camins.
La Torratxa és una torre de planta rectangular de 8,62 m d'alçada, formada per dos pisos i un terrat. Els dos cossos estan separats per una triple filera de rajols i eren coberts amb volta de canó. El monument es pot datar a la primera meitat del s. III. Devia ser la toma d'un personatge important, potser el propietari de la vil·la romana.
Un cop visitada la Torratxa tornem enrere i continuem pel Camí de Cal Curt. El camí mor precisament en aquesta casa. Allà girem a l'esquerra i ens endinsem pel bosc al turó de Sant Roc fins que arribem a l'ermita, que es troba al mig d'un gran prat. Antigament tenia una altra advocació, perquè al 882 és documentada com a "basilicam Sancti Christophori de Nobinolas". Ara també se la coneix com a Sant Roc de les Núvies. Cada segon diumenge de Quaresma s'hi celebra, precisament, l'aplec de les Núvies perquè, segons la tradició, totes les noies que visitaven la capella, al cap d'un any ja eren casades. Es tracta d'un edifici d’una nau i absis semicircular amb una porta de llinda monolítica oberta a la façana de ponent on també hi ha una finestra gòtica d’art conopial, un petit ull de bou, i un gran campanar d’espadanya de dos ulls. Durant molts anys va estar abandonada i va quedar parcialment enrunada, sols es mantenia l’espadanya en peu. Es va restaurar l’any 2002. Es pot veure clarament quina és la part antiga i quina és de nova construcció.
L'aplec de Sant Roc ha estat sempre un acte molt tradicional, ja documentat al s. XVII. A mitjan del s. XX, cap als anys 40, es va traslladar a l'esplanada de davant de l'església de Sant Menna, justament per l'estat d'abandonament de l'ermita. Des del 2002, però, es torna a celebrar al puig. La tradició és pujar-hi a peu des del Perelló, però també des d'altres indrets com Aiguaviva o Salt.
Als voltants del prat hi ha bosc, cosa que amaga les vistes, per exemple, per l'est cap al pla de Girona. Si trobem l'indret precís, veurem que Vilablareix es troba en una petita plana que és un mosaic de camps de cultiu i petits bosquets aïllats, reductes d’antics boscos més extensos, amb veïnats i cases disseminades. Als camps hi podem trobar fruiters o cultiu de temporada i canvien molt la fisonomia de la plana d’una estació a l’altra: poden tenir el color daurat del cereal, el verd del blat de moro tendre o el groc dels gira-sols. Els espais agrícoles de la zona estan sotmesos a grans pressions urbanístiques, com recentment ha estat la construcció de la ciutat esportiva del Girona FC a la zona de la Massana.
Sortim del prat per on hi ha un plafó informatiu i anem a retrobar el Camí de Sant Roc, que seguim a l'esquerra fins a la fàbrica Burés (aprofitem per dir que són propietaris de molts espais d'aquesta zona per on abans es podia passar, com can Vilosa, i que ara estan tancats amb cadenes...). Anem seguint la pista, que passa per un bosc frondós essencialment d'alzines i pins. Tornem a travessar el Marroc per unes pilones i al cap d'una estona arribem a Aiguaviva. El municipi és un territori pla regat pel riu Güell i amb petits turons, amb un paisatge de camps de conreus, envoltats també de boscos d'alzines i pins.
Ens aturem un moment al nucli antic, on hi ha l'església de Sant Joan, que antigament va pertànyer al monestir de Breda, i l'Ajuntament, a la plaça 1 d'Octubre, coneguda, malauradament, per l'atac que va rebre l'1 d'octubre de 2017 per part de la policia espanyola mentre s'hi celebrava un dinar popular amb motiu del referèndum d'independència.
Sortim del poble per la zona esportiva, on hi ha una nova vida verda. Tal com s'explica al plafó informatiu, es tracta de la ruta de les Masies, que uneix els municipis de Vilablareix (municipi, no pas poble...) i Aiguaviva, i enllaça amb l'aeroport de Girona, al terme municipal de Vilobí d'Onyar. Passem per darrere l'empresa Bellsolà i una zona residencial. Arribem al Camí de la font d'en Bellsolà a Sant Roc, que seguim a l'esquerra. Després de passar novament el riu per un gual, girem a la dreta, per la via verda, que anem seguint fins que acaba sobtadament (per això dèiem que arriba al municipi, però no pas al poble de Vilablareix), just després d'un pont de fusta. La font, no l'hem trobat.
Seguim el senderol i, en una cruïlla, cal anar avall (amunt aniríem de nou a Sant Roc). El caminet va serpentejant seguint el curs del riu Marroc. Som al camí de les Xapes. Trobem una resclosa i, més avall travessem uns prats. Passem per un pont de pedra i veiem, mig emboscat, un antic molí fariner, documentat des del s. XVIII, que també es va utilitzar com a serradora. Aquí mateix hi havia un pou de glaç, construït justament en un lloc ben obac i humit. Tenim informació sobre el lloc en un plafó que parla del patrimoni cultural i els aprofitaments del riu Marroc.
Anem seguint la pista i arribem al Camí dels Deu Roures, que ens porta de nou fins a la carretera GIV-5332. Retrobem la via verda, que seguim a l'esquerra només uns metres, fins que podem travessar per refer el camí fluvial d'en Moisès Fusté i la pista que ens ha de retornar al punt d'inici.
- Camí fluvial d'en Moisès Fusté
- Església de Sant Menna (3.1 km)
- La Torratxa (Torre funerària romana) (4.0 km)
- Ermita de Sant Roc (5.3 km)
- Església de Sant Joan d'Aiguaviva (7.5 km)
- Pont i molí (9.4 km)
- Camí fluvial d'en Moisès Fusté
Ruta circular força clàssica que ens porta de Vilablareix a Aiguaviva. El terreny és força pla, amb el puig de Sant Roc (194 m) com a punt més elevat. Comencem al parc que hi ha al costat del pavelló de Vilablareix, on es pot aparcar fàcilment. Aquí hi ha un plafó informatiu de l'itinerari del camí fluvial (que, de fet, comença a la plaça del Perelló). Travessem el pont i girem a l'esquerra seguint, a contracorrent, el riu Marroc (o de Masrocs). Aquesta riera neix a les muntanyes de Bescanó, a la zona d'Estanyol, i és afluent del Güell. Tal com es pot llegir en un plafó informatiu, el riu arrossega molts rocs. Aquest podria ser l'origen del nom; potser sí: el que és segur és que l'espai d'esdeveniments que porta el seu nom mai hauria d'haver estat Mas Marroch. Ja seria hora que ho canviessin!
Passem per sota l'AP7. Quan sortim a l’altre costat de pont ens trobem a la bassa d’en Paquito. Un cop passat el pont de l’Estanyolet, si seguim el camí ample que fa pujada, ens trobarem que anem a can Castellà. Just al costat esquerre, veurem uns pals de fusta, que impedeixen el pas de vehicles, i que són l’entrada al camí fluvial. d'en Moisès Fusté i Serra. És un paratge molt bonic i sorprenent d'aproximadament un quilòmetre que segueix els meandres del riu Marroc amb un bosc de ribera frondós. Llàstima del soroll de l'autopista!
Tal com es pot llegir en un plafó informatiu sobre el bosc de ribera, per tal de protegir i millorar els valors paisatgístic del riu i la seva vegetació i alhora potenciar l'espai com a corredor ecològic i social, fa uns anys es va executar la restauració de l'ecosistema fluvial del riu. Se'n va eliminar la vegetació no autòctona, com les acàcies, tot i que ja n'hi torna a haver. Ara mateix hi podem trobar verns, freixes, plàtans, aurons blancs, àlbers, pollancres, avellaners... I també arços blancs, sanguinyols, brucs, esbarzers...
El camí homenatja en Moisès Fusté, una persona que va treballar sempre a favor del poble des de diverses entitats i que va ajudar a donar a conèixer diversos indrets gràcies a les col·laboracions que feia a la ràdio local, la tan lloada Ràdio Vilablareix. Malauradament en Moi va morir molt jove en un desgraciat accident de cotxe l'any 2011, però encara se'l recorda amb enyorança i amb estima. Gaudim, doncs, de l'espai que porta el seu nom.
En algun moment haurem de travessar el riu per sobre d'unes pilones de formigó, però sense cap mena de dificultat. També trobarem un passera feta amb acàcies que van talar durant la construcció del camí. Una pujada forta ens du a una part més enlairada des d'on es pot veure can Muxach i can Soy, també conegut per can Ollé. La vegetació aquí no és de ribera, sinó que ens trobem envoltats d'alzines i pins. Una baixada similar a l'anterior ens porta al final del camí, on hi ha un plafó que ens parla del paisatge agrícola.
Arribem a la carretera GIV-5332. La travessem amb compte, perquè és força transitada, i anem cap a la dreta, per la via verda, que en un moment determinat es troba amb el camí que porta cap a can Figueras i can Xapes. Llavors comença un tram asfaltat, l'antiga carretera), compartit amb els cotxes, perquè és l'accés a aquests masos i a can Saüch. Si anem seguint la via marcada, fem una baixada una mica pronunciada però curta i tornem a trobar la via verda a peu de carretera, amb la barana de fusta a la dreta. La seguim fins al trencall del Camí de Sant Roc. Abans, però, si els cultius d'un camp ho permeten, a l'esquerra veurem la Torratxa. Precisament just abans d'arribar al Camí de Sant Roc trobarem un cartell informatiu sobre la torre, però l'accés per aquesta banda no és possible. Més endavant en parlarem.
Continuem, doncs, cap a l'esquerra. Passem per can Carrasquet i arribem a Sant Menna, de fet, l'església parroquial de Vilablareix, de la qual ja hi ha referències al s. IX. El temple actual, però, va ser refet en època moderna. Just a davant hi ha les restes d'una vil·la romana, que sembla que és l'origen de la població o de l'ocupació de l'indret. S'hi han trobat diverses àmfores de l'època romana tardana, restes d'un forn, ceràmica diversa i fragments d'un abriüll de ferro.
Seguim la carretera fins al cementiri, on trenquem a l'esquerra, pel Camí de Cal Curt. En una cruïlla de camins, però, ens desviem a l'esquerra per anar a veure la Torratxa, una antiga torre funerària romana coneguda també com la Torre dels Moros. Es troba entre dos camps privats i no hi ha un camí clar per accedir-hi, tot i que fa uns anys es va restaurar i sembla que vulgui ser visitable. Així, doncs, si s'hi vol anar cal passar pel marge d'un camp (segons el moment de l'any es podrà passar pel que queda a l'esquerra d'un regueró; si no, es pot baixar per un marge i passar per la dreta d'aquest rec, fins a una placa solar que deu proveir de llum l'espai). És complicat d'explicar: en aquest track hi ha els dos camins.
La Torratxa és una torre de planta rectangular de 8,62 m d'alçada, formada per dos pisos i un terrat. Els dos cossos estan separats per una triple filera de rajols i eren coberts amb volta de canó. El monument es pot datar a la primera meitat del s. III. Devia ser la toma d'un personatge important, potser el propietari de la vil·la romana.
Un cop visitada la Torratxa tornem enrere i continuem pel Camí de Cal Curt. El camí mor precisament en aquesta casa. Allà girem a l'esquerra i ens endinsem pel bosc al turó de Sant Roc fins que arribem a l'ermita, que es troba al mig d'un gran prat. Antigament tenia una altra advocació, perquè al 882 és documentada com a "basilicam Sancti Christophori de Nobinolas". Ara també se la coneix com a Sant Roc de les Núvies. Cada segon diumenge de Quaresma s'hi celebra, precisament, l'aplec de les Núvies perquè, segons la tradició, totes les noies que visitaven la capella, al cap d'un any ja eren casades. Es tracta d'un edifici d’una nau i absis semicircular amb una porta de llinda monolítica oberta a la façana de ponent on també hi ha una finestra gòtica d’art conopial, un petit ull de bou, i un gran campanar d’espadanya de dos ulls. Durant molts anys va estar abandonada i va quedar parcialment enrunada, sols es mantenia l’espadanya en peu. Es va restaurar l’any 2002. Es pot veure clarament quina és la part antiga i quina és de nova construcció.
L'aplec de Sant Roc ha estat sempre un acte molt tradicional, ja documentat al s. XVII. A mitjan del s. XX, cap als anys 40, es va traslladar a l'esplanada de davant de l'església de Sant Menna, justament per l'estat d'abandonament de l'ermita. Des del 2002, però, es torna a celebrar al puig. La tradició és pujar-hi a peu des del Perelló, però també des d'altres indrets com Aiguaviva o Salt.
Als voltants del prat hi ha bosc, cosa que amaga les vistes, per exemple, per l'est cap al pla de Girona. Si trobem l'indret precís, veurem que Vilablareix es troba en una petita plana que és un mosaic de camps de cultiu i petits bosquets aïllats, reductes d’antics boscos més extensos, amb veïnats i cases disseminades. Als camps hi podem trobar fruiters o cultiu de temporada i canvien molt la fisonomia de la plana d’una estació a l’altra: poden tenir el color daurat del cereal, el verd del blat de moro tendre o el groc dels gira-sols. Els espais agrícoles de la zona estan sotmesos a grans pressions urbanístiques, com recentment ha estat la construcció de la ciutat esportiva del Girona FC a la zona de la Massana.
Sortim del prat per on hi ha un plafó informatiu i anem a retrobar el Camí de Sant Roc, que seguim a l'esquerra fins a la fàbrica Burés (aprofitem per dir que són propietaris de molts espais d'aquesta zona per on abans es podia passar, com can Vilosa, i que ara estan tancats amb cadenes...). Anem seguint la pista, que passa per un bosc frondós essencialment d'alzines i pins. Tornem a travessar el Marroc per unes pilones i al cap d'una estona arribem a Aiguaviva. El municipi és un territori pla regat pel riu Güell i amb petits turons, amb un paisatge de camps de conreus, envoltats també de boscos d'alzines i pins.
Ens aturem un moment al nucli antic, on hi ha l'església de Sant Joan, que antigament va pertànyer al monestir de Breda, i l'Ajuntament, a la plaça 1 d'Octubre, coneguda, malauradament, per l'atac que va rebre l'1 d'octubre de 2017 per part de la policia espanyola mentre s'hi celebrava un dinar popular amb motiu del referèndum d'independència.
Sortim del poble per la zona esportiva, on hi ha una nova vida verda. Tal com s'explica al plafó informatiu, es tracta de la ruta de les Masies, que uneix els municipis de Vilablareix (municipi, no pas poble...) i Aiguaviva, i enllaça amb l'aeroport de Girona, al terme municipal de Vilobí d'Onyar. Passem per darrere l'empresa Bellsolà i una zona residencial. Arribem al Camí de la font d'en Bellsolà a Sant Roc, que seguim a l'esquerra. Després de passar novament el riu per un gual, girem a la dreta, per la via verda, que anem seguint fins que acaba sobtadament (per això dèiem que arriba al municipi, però no pas al poble de Vilablareix), just després d'un pont de fusta. La font, no l'hem trobat.
Seguim el senderol i, en una cruïlla, cal anar avall (amunt aniríem de nou a Sant Roc). El caminet va serpentejant seguint el curs del riu Marroc. Som al camí de les Xapes. Trobem una resclosa i, més avall travessem uns prats. Passem per un pont de pedra i veiem, mig emboscat, un antic molí fariner, documentat des del s. XVIII, que també es va utilitzar com a serradora. Aquí mateix hi havia un pou de glaç, construït justament en un lloc ben obac i humit. Tenim informació sobre el lloc en un plafó que parla del patrimoni cultural i els aprofitaments del riu Marroc.
Anem seguint la pista i arribem al Camí dels Deu Roures, que ens porta de nou fins a la carretera GIV-5332. Retrobem la via verda, que seguim a l'esquerra només uns metres, fins que podem travessar per refer el camí fluvial d'en Moisès Fusté i la pista que ens ha de retornar al punt d'inici.
路线点



Camí fluvial d'en Moisès Fusté
Fa aproximadament un quilòmetre. Llàstima del soroll de l'autopista.



Plafó informatiu i carretera
Travessem la carretera amb compte i anem a la dreta pel carril bici



Intersecció i informació sobre la Torratxa
Tot i que trobem el plafó informatiu aquí, no és el camí d'accés a la torre funerària.

评论 (0)