Moving time  one hour 39 minutes

Time  2 hours 29 minutes

Coordinates 1174

Uploaded 2019年2月26日

Recorded 二月 2019

-
-
233 m
43 m
0
1.8
3.6
7.13 km

Viewed 33 times, downloaded 1 times

near Sagrada Família, Catalunya (España)

Calçotada
Con cerca de 70 metros de longitud, el puente de Mühlberg se instaló para salvar el hueco que hay en la pared del Turó de la Rovira, consecuencia de años de explotación de sus canteras: desde mediados del siglo XIX, el material calcáreo de esta área se ha extraído para fabricar cal y piedra para la construcción, lo que ha dejado grandes boquetes en la montaña. Las canteras del Turó de la Rovira Uno de los rasgos diferenciales del barrio de Can Baró es la existencia de canteras, explotadas intensamente durante casi todo el siglo XX: el resultado de tantos años de extracción son unos impresionantes agujeros en el Turó de la Rovira; uno de ellos, el que está situado al final de la calle de Mühlberg, cortaba el paso entre los dos lados del barrio. Desde el año 1991, el puente de Mühlberg salva este vacío y ofrece unas vistas espectaculares de la ciudad. Antes de los dinosaurios El Turó de la Rovira (de 261 metros de altura) es una de las siete colinas que hay en la falda de Collserola por su vertiente marítima, es decir, de Barcelona. Con el Turó del Coll (249 m) y el del Carmel (267 m), integra el conjunto de los Tres Turons, y todo ello forma parte del sistema de la cordillera Litoral, que se generó en el paleozoico, hace más de 250 millones de años, antes de la aparición de los primeros dinosaurios.
Les bugaderes van sorgir per la inexistència d'aigua corrent a les cases de Barcelona i per l'abundància que hi havia d'aquest element líquid al poble d'Horta. Al segle XVIII la Vall d’Horta tenia la riera més important de Barcelona. La seva disposició orogràfica la convertia en una zona rural rica en aigua, sol, vent i molt espai per estendre roba. Totes aquestes característiques la feia un emplaçament especialment idoni per rentar roba. A la Barcelona emmurallada, a set quilòmetres de distància, hi havia dificultats per rentar i per aquest motiu contractaven els serveis de les bugaderes d’Horta. Com no hi havia bugaderes públiques a Barcelona, se'n va produir una gran demanda, especialment entre la població amb més poder adquisitiu i entre les esglésies i hospitals, que tenien gran quantitat de roba i no disposaven molts cops d'aigua suficient per a poder-la rentar, així que hi havia demanda tant en el sector públic com en el privat. Font. Wikipedia
Horta, amb bona i abundant aigua extreta de pous i mines particulars, era el poble que rentava la roba de les cases de la gent benestant de Barcelona. Es creà així una indústria al voltant de les bugaderes, que es perllongaria al llarg de la segona meitat del segle XVIII fins a la meitat del segle XX.[4] La seva activitat va estar estretament vinculada al creixement del poble, essent una de les activitats més important de la seva economia. L'any 1787, Horta comptava amb una població de 243 dones i 243 homes. En aquesta mateixa època hi havia 80 empreses de bugaderia instal·lades a la població, activitat ocupada exclusivament per dones. Així doncs, moltes dones d'Horta van realitzar una activitat remunerada que havien de compaginar amb la responsabilitat del treball domèstic, atribuït tradicionalment a les dones amb caràcter d'exclusivitat. Quotidianament, doncs, les dones feien un doble itinerari: el del treball remunerat i el del treball domèstic. Les bugaderes en concret, tenen un itinerari espacial que les portava d'Horta a Barcelona i viceversa.[1] Cada dilluns les bugaderes arribaven a Barcelona en colla de matinada, després de caminar set quilòmetres, precedides d'un carro, que de tornada, els hi duia els sacs de la roba. S'aplegaven vora la catedral on hi havia un hostal que servia, tal com explica Desideri Díaz, (historiador d'Horta) d'agència de bugaderes i era també des d'on es distribuïa la roba. Les bugaderes d'Horta van recórrer i ocupar altres espais de la ciutat de Barcelona com la Plaça de L'oli (que va desaparèixer per l'obertura de la Via Laietana) i el carrer Capellans. A mesura que la urbanització de l'Eixample de Barcelona va avançar i la ciutat es va anar estenent pel pla, les bugaderes d'Horta també van fer acte de presència a la cruïlla dels carrers Roger de Llúria-Consell de Cent, Bruc, entre Consell de Cent i Aragó, i al carrer Diputació, entre Pau Claris i Roger de Llúria on entregaven la roba neta i recollien la bruta a les cases de famílies acomodades, com el propietari dels magatzems El Äguila, el comte Prim,Domingo Sert, els Bertran els Vidal Cuadras... Font. Wikipedia
Procés productiu.-- Carregaven els sacs a l'esquena i tornaven a Horta. Després havien de separar la roba, marcar-la i passar hores i dies esllomant-se als safaretjos amb les mans submergides en aigua gelada, lleixiu i blavet. El sabó s'elaborava a casa, aprofitant restes d'oli.... Primer es feia la roba més neta, després, la més bruta. A continuació tocava aclarir, estendre, plegar repassar les peces, fer comptes i tornar la roba a les cases de Barcelona. Existeix documentació que detalla el procés de rentar la roba que seguien les bugaderes d’Horta. El prestigi de la seva professionalitat està avalat pel testimoni del doctor Pi i Gilbert. Es va prendre el testimoni de Joaquima Botey que va ser la darrera bugadera activa del barri. Havia nascut el 1901 i passà tota la vida rentant roba fins al 1979, tal com havien fet la besàvia, l’àvia i la mare. En un article aparegut a l’Avenç la Joaquima explicava: ” Un cop disposàvem de la roba, començàvem per rentar-la amb sabó. Després la blanquejàvem, i per això la posàvem en un d’aquests cossis de pedra i la tapàvem amb uns draps saquets, on posàvem cendra de llenya al damunt, hi abocàvem l’aigua calenta i es convertia en lleixiu, i així quedava blanca, desinfectada, fins tal punt que un dia el doctor Pi i Gilbet va venir a casa a veure com ho fèiem i ens va acabar dient que la nostra roba era la més desinfectada que havia vist, que no tenia cap microbi” Els safaretjos, espais ocupats majoritàriament per dones, han estat llocs de treball i també de trobada , de relació, d’intercanvi de coneixement i d’experiències.[8] Localitzacions d'alguns safaretjos: Carrer d’en Travi. Torrent de Mariner, Can Mir, Carrer d’Aiguafreda, Camí de Sant Genis a Horta, Can Peronet,Alt de Mariner, Ca les Manxoles. Carrer Santa Juana d’Arc, Carrer Amor. Carrer Puríssima , Can Tor, Carrer Torelló, Carrer Alarcón, Carrer de la Plana, Carrer Sant Tomàs, Carrer Horta.
Punto de encuentro de los vecinos, la plaza de Eivissa es una agradable área de recreo en el corazón mismo del antiguo pueblo de Horta. Tomar el fresco a la sombra de los plátanos, leer el diario en una terraza o acercarse al Quimet d’Horta a comer un bocadillo son algunos de los pequeños grandes placeres que ofrece este espacio tranquilo y familiar. Eterna plaza de pueblo El casco antiguo de Horta conserva todavía el carácter del pueblo que fue hasta finales del siglo XIX, cuando fue anexionado a Barcelona. El nombre actual de la plaza data del año 1907, pero antes había sido la plaza del Mercat (desde el año 1896 hasta 1951 funcionó en ella el mercado municipal), y antes aun la plaza del Progrés. La plaza ha sido testigo de excepción de la modernización de la ciudad: en 1889 se instaló el alumbrado, en 1901 llegaba el tranvía y en 1967, el metro. Desde un lado, L’Eivissenca (la ibicenca), del escultor Joan Centelles, observa a la gente pasar. El Quimet d’Horta El Bar Quimet, que abrió en 1927, presume de tener una de las mejores cartas de bocadillos de la ciudad. Durante mucho tiempo fue conocido como el bar del lloro por Juanito, un loro (lloro, en catalán) procedente de Brasil que charlaba y cantaba, y que llegó a ser la estrella de la plaza. Font. barcelona.cat

Comments

    You can or this trail