La Tossa - Gorg Clot de les Ànimes - Font Cal Pascual - Ermita Sta Ma Viladelleva - Necròpolis Viladelleva - Castell Callús

Inici de la Caminada

La Tosa

La data més antiga en que apareix citat data del 1211 quan el seu propietari era Bernat de Tosa, mes tard també es troba documentat ja el 1320 quan Balaguer de Corts confessa a Ramon Eimeric que ha pagat els diners que devia per la compra del mas de la Tosa en el terme de Callús, cinc anys més tard en un document apareixent citats diferents propietaris dels masos del terme entre els quals hi ha Elisenda ça Tosa, esposa del difunt Berenguer ça Tosa. La família Tosa tingué en propietat la finca fins el 1820 quan ho comprà Joan Aloy de Sant Mateu de Bages. El 1924 passa a mans de Mercè Puigcerrat fins que els seus descendents la vengueren a Cristóbal González propietari actual. Es troba situat al cap de munt d'un petit turó en el camí cap a Viladelleva. Es tracta actualment d'una gran finca tancada. Aquest mas és de planta quadrada. Es tracta d'un mas de grans dimensions, l'estructura inicial de la qual devia ser de tres cossos i tres pisos, amb posterioritat, tot i que no sabem quan s'ampliarien les ales est i oest. A la façana principal es pot observar un conjunt de 4 grans finestres amb pedra picada i dos petites finestres als extrems est i oest. Al segon pis el conjunt total és de 5 balcons i dues petits finestres a banda i banda i un gran finestral a l'extrem est. L'entrada principal està formada per un portal adovellat amb arc rodó. La finca compta amb diversos coberts i dependències annexes també molt restaurades, antigament segurament utilitzades com a corrals, coberts i/o pallers o graners i actualment amb usos domèstics. La teulada a dues vessants presenta un conjunt de 5 xemeneies còniques de pedra.

Forat de Les Ànimes

És un petit gorg fet de manera artificial i que presenta les parets del saltant fetes en obra de carrerons units amb morter de calç. L'alçada és d'uns 2 metres aproximadament mentre que llargada i l'amplada del gorg no supera els 3 metres. Observacions: La resclosa de la riera la va fer l'amo de la Tosa a mitjan del segle XX per tal de buscar aigua. El forat és enrunat dins d'un petit gorg actualment. Existeix una llegenda associada a aquest clot. La llegenda diu: "Fa anys que en una torrentada hi van morir força gent de les masies i des de llavors que quan es passava pel camí de Viladelleva se sentia una remor que era de l'aigua però la gent pensava que eren les ànimes de les persones mortes,.."

Escultura Lluís Vila

Barraca del Bosc Gran

Catalogada per Wikipedra amb el Num 9544. Barraca de planta circular orientada al sud. Coberta amb voltà cònica. Construïda amb pedra seca. Medeix 1,65 metres d'alçada i 3 de diàmetre . Amb els murs de 90 cm aproximadament. L'aparell és irregular amb blocs de pedra de dimensions diverses.

Forn de Calç

Forn de calç de planta circular. D'uns 3,5 metres de diàmetre aproximadament i uns 4 d'alçada. Presenta les parets interiors rubefactades. La part de la graella es troba desapareguda i a simple vista tan sols es pot veure la cambra de combustió. La boca o "preafurnium" es troba desapareguda ja que a la part del marge on s'hauria de trobar està esllavissada. La xemeneia tampoc és visible. La coberta que segurament hauria estat de volta també s'ha esllavissat. Al camí d'accés al forn s'hi troben gran quantitat de fragments de terra rubefactada i maons que formarien part del forn. A mitjans del segle XIX no existia pràcticament indústria a Callús o era molt incipient, tan sols es reduïa al molí de Can Cavaller, i a diversos fons d'obra i de calç que produïen teules, rajoles, maons, etc. El de calç es troba a la Tosa que encara a principis del segle XX havia treballat, però en n'hi ha d'altres a Viladelleva. A les propietats del Cortès i Can Gras Vell n'hi ha dos mes. El primer encara havia treballat durant la guerra. A Cal Nenus n'hi havia hagut un altre del qual no en queda cap vestigi i que fou utilitzat fins els anys 50.

Pi de 7 branques o els 7 Pins

Conjunt inicialment format per 7 pins de la l'espècie de Pi blanc. Actualment però tan sols en resten 6 dempeus. Ja que un va caure. Aquest conjunt d'arbres es troben a l'entrada del bosc gran pel camí a Viladelleva.

Ca l'Agustí

Les primeres referències documentals del mas daten del 1897 quan es te constància que Antònia Pons era masovera de Ca l'Agustí. El seu fill Joan Closa Pons es casà i la seva família passa a viure a Santpedor. Però es conegut que el fill del matrimoni, el 1915 era el masover de la casa i no en marxà fins el 1935 amb l'inici de la guerra. Quedà uns anys deshabitada fins que actualment es utilitzada com a segona residència. Actualment la casa presenta una planta rectangular amb construcció de pedra a les façanes principals i coberta de teula a dues vessants. Tan mateix es pot observar com al llarg del temps s'han afegit diversos cossos al principal que originàriament era de petites dimensions i amb una entrada amb la llinda arquejada i construïda en maons així com el llindar que segueix un mateix patró arquitectònic. A sobre hi ha un petit balcó. A l'esquerra de la porta a un dels cossos adossats es pot observar una espitllera i al capdamunt una finestra enreixada. Al cos adossat a la dreta s'hi obra una porta que permet l'accés a les corts i al capdamunt una nova finestra enreixada. Antiga masoveria de Can Ferrer

Font de Cal Pasqual

El brollador surt de la roca i es troba dins d'una construcció de pedra. Acabada amb volta de canó, l'accés es troba coronat per una arc rodó adovellat. Actualment hi ha una reixa que tapia l'entrada.

Cal Pasqual

Les primeres referències daten del segle XIX, quan el propietari Francesc Esquius es casà amb Josepa Arnau Carbonell el 1889, el 1915 van tenir un plet amb els amos de Can Ferrer el qual el va guanyar i es quedà amb la propietat, convertint-se una masoveria del mas. La casa fou ocupada per diversos masovers més, primer Francesc Santasusana, posteriorment José Bautista que en marxà al acabar la guerra, el 1942 Ramon Dargerich fins el 1972 i finalment anti Planas, ara però resta deshabitada. Al costat s'hi troba Cal Grisor.

Cal Ferrer

La casa es documentada a principis del segle XI quan es produeix una venda de la família Montcada. Posteriorment el 1033 es dona un alou amb l'església de Santa Maria de la Lleva. Durant el segle XV fou la residència dels senyors feudals de la vall. Ja a partir del segle Miquel Bayona Ferrer va vendre aquesta propietat a Jordi Planas Homs de Barcelona, qui morí el 1997, ara es propietat del seus hereus.

Cal Jepet

Masoveria de Cal Ferrer, separades pel camí cap a Viladelleva. Queda al marge oest del camí. És una petita construcció molt reformada, de planta quadrada, amb coberta de teula a dues vessants, i presenta un arrebossat modern.

Viladelleva o Cal Feliu

Construcció que presenta diversos cossos adossats que li han configurat l'aspecte actual. La façana principal presenta un portal adovellat amb arc de punt rodó. S'obren un conjunt de tres finestres de pedra picada. Al cos que se li adossa pel sud també s'obren dues finestres i una porta d'estil clàssic. Pel nord un nou cos adossat sobresurt de la línia de façana original. S'hi accedeix per una porta adovellada clàssica. A l'interior hi ha un pou o bé una tina. El seu estat de destrucció no permet veure-ho amb claredat. Les parets són fetes de pedra i semiarrebosdes. La teulada, de teules és a dues vessants. Al seu voltant es poden observar diverses construccions més modernes utilitzades de corral i un graner o paller mig enrunat. Al nord, i quasi adossada a l'estructura s'hi troba l'ermita de Santa Maria de Viladelleva i al nord-oest un conjunt de tines.

Viladelleva o Cal Feliu

El topònim de Viladelleva es troba documentat ja des del 1025 en una venda d'una peça de terra entre els germans de la família Montcada. Ja el 1033 es documenta la presència de l'església consagrada a Santa Maria tot i que és molt probable l'existència d'una capella anterior. De totes maneres, la presència del mas no es documenta fins que a finals del segle XIV s'uní en un gran alou amb la pietat de les Comes de Cererols. El nom de Can Feliu el prengué a partir del final del segle XIX quan el matrimoni format per Miquel Feliu i Caterina Riu es fan masovers de la casa. El darrer Masover fou Isidre Feliu.

Tines de Viladelleva

Catalogat per Wikipedra, com a estructura de pedra seca d’altres tipus, amb el Núm 2174. Conjunt format per 5 tines. Els paraments que protegeixen els dipòsits són de pedra units amb morter de calç. La coberta ha desaparegut i tota la construcció es troba envoltada de verdissa, matolls, i arbusts. Es poden observar les tines que són cilíndriques i amb un revestiment de rajoles ataronjades que servirien per impermeabilitzar l'estructura. Una de les tines o dipòsit que es troba al cantó est es caracteritza de la resta per ser de planta rectangular.

Ermita Sta Maria de Viladelleva

La Mare de Déu de Viladelleva és una capella romànica aïllada al poble de Viladelleva a uns 6 km del nucli urbà de la vila de Callús, a la comarca catalana del Bages. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Ermita Sta Maria de Viladelleva

Aquesta església, de dimensions força petites, presenta una planta amb nau rectangular i absis trapezoidal; aquest fet ha portat a considerar-la en alguna ocasió i erròniament com a preromànica. L'absis, situat al l'est, és més baix que la nau i s'obre a aquesta a través d'un arc de mig punt. Al centre de la capçalera hi ha un gran finestral rectangular refet modernament i una petita espitllera. La nau és coberta amb volta de canó. La porta d'accés, a ponent, és de mig punt, adovellada. Al davant d'aquesta hi ha un porxo d'entrada, posterior a l'església. El campanar situat també a ponent és força massís i té estructura d'una petita torre. L'aparell és obrat amb carreus disposats en filades i sense ornamentació.

Ermita Sta Maria de Viladelleva

Aquesta església es trobava dins l'antic terme del castell de Callús, al lloc de Viladelleva, que és documentat des del 1025 en una venda de terres al lloc dit Vila de Leva, prop del riu Malceres. Probablement fou propietat de la família Montcada, que la cedí a la canònica de Vic. Es creu que l'església és la que amb la mateixa advocació de Santa Maria apareix el 1033 en una donació entre germans de la família Montcada. També es considera que correspon a aquesta capella la referència de 1060 d'una església de Santa Maria situada a Vila Mancada prop del riu Malchers.

Ermita Sta Maria de Viladelleva

Les notícies sobre el culte són tardanes. Les visites pastorals del bisbe Pascual, entre el 1685 i el 1693, són les que aporten més detalls. La capella fou profanada el 1936. el 1962 la comprà Jordi Planas, prop. Del mas Ferrer, que impulsà la seva restauració i manté el culte.

Ermita Sta Maria de Viladelleva

Retaule barroc de petites dimensions (2,86 x 2,02 x 0,55 m) procedent de l’ermita de Santa Maria de Viladelleva, al municipi de Callús al Bages. El retaule havia estat retirat de l’ermita el 1962 i emmagatzemat al Mas de Cal Ferrer. Va romandre en mans privades fins que fou cedit a l’Ajuntament de Callús l’any 2018. És llavors quan es va desmuntar del mas i es va traslladar al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC), a Valldoreix, per a la seva conservació-restauració. El retaule, de fusta policromada i colrada, i d’estructura reticular lineal, presentava un estat de conservació molt dolent amb perill de col·lapse, a causa del pas de temps, de les condicions d’emmagatzematge i de les manipulacions i intervencions anteriors...

Vista de Viladelleva

Necròpolis de Viladelleva

Necròpolis formada per un conjunt de 4 tombes de tipus cista amb parets de llosa disposades de forma vertical i de diverses dimensions. Una d'elles sembla un enterrament infantil. Les mides de les tombés són d'1.70 aproximadament per 30 centímetres d'amplada i una fondària aproximada de 40 centímetres. Al seu redós es poden observar la presència de lloses planes fet que fa pensar que pugui tractar-se d'inhumacions encara no excavades. Tanmateix l'espessa vegetació i sotabosc fa difícil apreciar-ho. L'orientació de les estructures és d'est a oest. Cap a la part nord es pot observar la presència d'alguns murs de pedra seca que podrien formar una estructura d'habitació. Es fa difícil però precisar aquest extrem ja que es una zona amb aterrossaments i gran quantitat de murs de feixa. Aquesta necròpolis es troba a una cota més avall que el camí que hi passa, Aquest fet i la possible presència de lloses disposades de forma plana fa pensar que no sigui un jaciment esgotat. Un exhaustiu treball podria posar al descobert noves estructures. Així com poder comprovar la presència d'una estructura d'habitació a la part nord de la necròpolis.

Fent Camí

Forns d'obra de Cal Ferrer

Conjunt de dos forns de planta quadrada i d'uns 4 per 4 metres aproximadament. L'alçada conservada supera els 3 metres. Les parets exteriors estan formades per blocs de pedra disposats enfilades irregulars, i a l'interior tenen un revestiment de cairons. Un dels forns, el situat a l'esquerra, ha perdut un d'aquest revestiments. Entre ambdós els separa també una paret d'uns 70 cm de gruix i amb un revestiment també de maons. Tan la graella, com la coberta es troben desaparegudes i l'entrada al forn també es troba desapareguda o ha quedat tapiada per la destrucció dels forns. Al seu redós es pot observar gran quantitat d'escòria o rebuigs del mateix forn que mostren la seva activitat.

Forns d'obra de Cal Ferrer

A mitjans del segle XIX no existia pràcticament indústria a Callús o era molt incipient, tan sols es reduïa al molí de Can Cavaller i a diversos fons d'obra i de calç que produïen teules, rajoles, maons, etc. El de calç es troba a la Tosa que encara a principis del segle XX havia treballat, però en n'hi ha d'altres a Viladelleva. A les propietats del Cortès i Can Gras Vell, n'hi ha dos mes. El primer encara havia treballat durant la guerra. A Cal Nenus n'hi havia hagut un altre del qual no en queda cap vestigi i que fou utilitzat fins els anys 50.

Vistes Montserrat

Barraca de vinya

Catalogada per Wikipedra amb el Núm 10309. Tipus de construcció: Aèria adossada al marge Forma de planta: Planta quadrada Tipus de coberta: Falsa cúpula Restaurada: No Orientació: Sud/Sud-est Tipus de porta: Llinda plana Estat: Perfecte estat Coberta de falsa cúpula, ràfec de pedres planes volades a la coberta i parets exteriors lleugerament atalussades. Té un tancat, possiblement pel bestiar, adossat al lateral esquerre.

Barraca de vinya doble

Catalogada per Wikipedra amb el Núm 10313. Tipus de construcció: Aèria adossada al marge Forma de planta: Bessona-composta Tipus de coberta: Falsa cúpula Restaurada: No Orientació: Est Tipus de porta: Llinda plana Estat: Enderroc del sostre Barraca amb dues estances quadrades, comunicades interiorment, amb els sostres enderrocats. Situada al peu de llevant de la Carena del Vador. Actualment passa el camí pel costat oest.

Ruïnes Mas Can Candela

Edificació pràcticament enrunada. Es tracta d'una construcció de planta quadrada, presenta les parets exteriors de pedra però les interiors s'alcen amb tapia. La coberta ha desaparegut completament. A ponent de la casa s'hi troba una petita construcció adossada amb una coberta de volta de canó i un arc de punt rodó a l'entrada, en el fons sembla observar-se la presència d'una font assecada. Al nord-oest també adossant-se a la façana s'hi troben un conjunt de tines. Antigament anomenada Mas de Casas Dela. A la llinda de la porta principal es pot observar la inscripció de 17(0)2. Les desenes es troben mal conservades i són de difícil lectura. Les primeres referències documentals daten del 1281 i s'anomenen als seus propietaris "Bernat de Casas Dela i la seva muller". Més tard es troba una nova referència documental ja el 1308, en aquest moment la casa pertanyia al Monestir de Sant Benet del Bages. El 1497 en un llibre de fogatges ja apareix el nom actual, es cita a Anthoni Casas de Can Candela. A partir del segle XVIII passa a formar part de les propietats del Cortès. El 1857 hi vivia Maria Puig vídua de Josep Baraldés i els seus cinc fills. Cap a finals de segle hi quedaven els germans Joan i Mònica Baraldés, fins que el 1905 mor el darrer descendent de la família. Miquel Garriga passarà a ser-ne l'amo fins que el 1910 abandonen la casa.

Barraca de vinya

Catalogada per Wikipedra amb el Núm 9603. Tipus de construcció: Aèria adossada al marge Forma de planta: Planta quadrada Tipus de coberta: Falsa cúpula Restaurada: No Orientació: 190º Sud Tipus de porta: Llinda plana Estat: Enderroc petit Té una espitllera. Falta la primera pedra de la llinda del portal, que està caiguda i trencada. Té un ràfec de pedres planes volades rematant la coberta.

Aljub

Catalogat per Wikipedra amb el Núm 3111. Tipologia: Aljub o cossiol Forma de planta: Circular Tipus d'obertura: Llinda plana Restaurada: No Tipus de construcció: Subterrània Tipus de coberta: Falsa cúpula Estat: Enderroc petit Amidaments: fondària 1,10 m de la a rasant del terra i diàmetre interior de 150 cm. Té la coberta enfonsada. Situat al costat del camí.

Forn de calç

Catalogat per wikipedra amb el Num 876 Tipus de forn: De calç Tipus de boca d'entrada: Arc de mig punt Restaurada: No Forma de planta: Planta circular Estat: Enderroc important Presència d'obertura superior: No Forn de planta circular de 3,5 m de diàmetre i 4 m de profunditat. Forn al costat del camí que va de la masia el Cortés cap a mas Gras. Al costat esquerre, mirant el forn, hi ha restes del que podria ser una barraca de pedra seca d'aixopluc per als forners. Als voltants del forn hi ha força restes de material .

El Cortès

Edifici senyorial construït amb pedra i amb teulada a doble vessant. Presenta una gran era amb un conjunt de finestrals en arcs a la façana principal i terrassa o balconada a la part superior. Al cos principal s'hi poden observar afegits posteriors. Malgrat existeix documentació més antiga a la llinda de la porta principal del mas es pot llegir la data de 1774. Masia habitada amb explotació de vinyes. La data més antiga de la qual tenim referència de la masia data del 1528, quan Joan Codinalogna i familiars venen a Guillem Cortès el mas. Des de llavors sabem per la documentació que ha estat constantment ocupada, el 1553 per exemple el propietari del mas era Pere Cortès. Posteriorment ja arribem al 1771 quan l'amo era Sadurní Cortès. Finalment no és fins el 1984 que els darrers masovers ocuparen la casa. El darrer fou Valentí Rovira Casas.

Forn d'obra de Cal Cortès

Catalogat per Wikipedra, com a Forns, amb el Num 458. A mitjans del segle XIX no existia pràcticament indústria a Callús o era molt incipient, tan sols es reduïa al molí de Can Cavaller, i a diversos fons d'obra i de calç que produïen teules, rajoles, maons, etc. El de calç es troba a la Tosa que encara a principis del segle XX havia treballat, però en n'hi ha d'altres a Viladelleva, A les propietats del Cortès i Can Gras Vell, n'hi ha dos mes. El primer encara havia treballat durant la guerra. A Cal Nenus n'hi havia hagut un altre del qual no en queda cap vestigi i que fou utilitzat fins els anys 50. Forn destinat a la producció d'obra, segurament teules. És de planta circular. D'uns 4 metres de diàmetre aproximadament i uns 5 d'alçada. A la part alta es pot observar el parament superior format per cairons d'argila rubefectats. A l'interior, presenta les parets rubefactades degut a les altes temperatures que hauria assolit. La part de la graella es troba desapareguda i a simple vista tan sols es pot veure la cambra de combustió, i també la boca o "preafurnium", però on s'introduïa el la llenya per a la combustió. La xemeneia tampoc és visible. La coberta que segurament hauria estat de volta també s'ha esllavissat. Al camí d'accés al forn s'hi troben gran quantitat de fragments de terra rubefactada i maons que formarien part del forn. Es localitza en un dels marges dels camps que donen a la propietat. Pràcticament a peu de camí.

Camí de Secà i Pont Pedra

El camí de secà es documenta per primera vegada el 1613 en un document de venda on es parla de les afrontacions de la propietat en qüestió. Aquest camí també es troba documentat en plànols antics del Bages, concretament del 1677 i 1769. El camí de Secà i el de la Sal o Ral era el mateix fins a Súria, però a partir d'aquí i en direcció a Callús, calia creuar el riu Cardener en dues ocasions per unes zones de gual, el camí de Secà era una segona opció en cas que el riu baixes amb molta aigua i condiciones el pas pels guals.

Castell de Callús

La primera notícia documental que fa referència al terme de Callús, és alhora el primer document que anomena el Castell. Data del 940 i l'anomena "de Gotmar". Tan mateix aquest document no s'ha conservat i tan sols se'n té notícia a través d'un regest del segle XVIII que pertany a l'antic monestir de Sant Benet de Bages. (TORRAS, M. GALERA, A. 2000). No és fins el 947 que trobem el primer document sencer conservat i original que anomena el Castell. En aquesta ocasió els esposos Salomó i Goberta van vendre a Ermernric i la seva dona Preciosa una casa i un hort que tenien en aprisió al terme del Castell de Gotmar tal i com s'anomenava aleshores. No es coneixen massa dades que permetin esbrinar qui era aquest personatge que donava nom al castell però es probable que fos el primer senyor aloer del terme representat del comte al territori, ja que amb posterioritat es té constància d'un document datat del 992 pel qual el comte Borrell havia obtingut per compra un alou al terme. Curiosament els seus límits coincidien amb els del terme del castell i de la parròquia. D'aquesta manera és possible que el comprès a un hereu de Gotmar (TORRAS, M. GALERA, A. 2000). Però el topònim que fa referència a un nucli fora del mateix castell no apareix fins a partir de finals del segle X, concretament el 980, quan es cita el nom de "Castellet" que es troba al costat del Castell de Gotmar i ja ben entrat el segle XI que es documenten els topònims que fan referència al terme de Callús amb diverses variants: Castllús, Casteluç, Catellús, etc. (TORRAS, M. GALERA, A. 2000).

Panoràmica des del Castell

Panoràmica

Mur o conjunt de murs significatiu

Catalogat per wikipedra amb el Num 271. Tipus de mur: Abancalament Amplada mitjana: 0.50 Ús actual del terreny: Bosc Restaurada: No Alçada mitjana: 1 Llargada mitjana: 30 Metres lineals de murs (aproximats): 30 Estat: Enderroc petit Es un petit mur de pedra al costat de un petit corriol, el mur està fet per aguantar un bancal en el qual en el passat si deuria cultivar, actualment es tot bosc Gran part del mur està en bon estat, algun tros utilitzat per pujar i baixar està enderrocat.

Mur o conjunt de murs significatiu

Panoràmica

Pont del torrent

Construccions relacionades amb l’aigua, catalogada per wikipedra amb el Num 2136 Restaurada: No Nom de l'element: Pont per travessar torrent Estat: Enderroc important Petit pont de pedra seca per arrabassar un torrent d'una deixa a l'altre. Per la cara que rep l'aigua està en bon estat, la part d'aigües avall té un petit enderroc de les lleixes.

Pont del camí

Construccions relacionades amb l’aigua, catalogada per wikipedra amb el Num 2167 Tipologia: Construccions relacionades amb l’aigua Restaurada: No Nom de l'element: Pontarró o albelló Estat: Enderroc petit Petit pontarró que serveix per desguassar l'aigua del torrent antic camí de la masia la Tosa cap al Cortés. Uns metres més avall n'hi ha un altre al mateix torrent.