移动时间  3小时 22分钟

时间  3小时 40分钟

路线点数 2872

上传日期 2020年6月7日

记录日期 六月 2020

-
-
426 m
52 m
0
4.0
8.0
16.01 km

浏览次数: 162次 , 下载次数: 1次

邻近 Castelldefels, Catalunya (España)

PR®-C 39 Camí Medieval d'Eramprunyà

La Sentiu - Masía El Molí - Roure de Can Dardena - Font de la Sentiu - Bassa de la Sentiu - Torrent de la Font del Castell - Masía Can Dardena - Bosc de Can Tardà - Masía Can Tardà - Puig de Passoles - Serra de Can Perers - Fondo de Maçanet - Abeurada de Tibart - Creu de la Clota - Coll de la Clota - Fondo del Celler - Castell d'Eramprunyà - Església de Sant Miquel d'Eramprunyà - Masía Can Bassoles - Torrent de les Canyes Bordes - Masía Can Pardal - Masía Can Vinyes - La Sentiu.

Ruta circular força llarga que transcorre per la vall de la Sentiu i ens porta fins al castell d'Eramprunyà. L’itinerari passa per diversos masos, serres i torrents recorrent el típic paisatge del Garraf. Descobrim el Garraf blanc -caracteritzat per les roques calcàries i les màquies de margalló i garrigues-, l’anomenat Garraf roig -caracteritzat per gresos de naturalesa silícica i poblat per brolles de bruc, romaní i arboç- i el Garraf negre -format per roques metamòrfiques de tonalitats fosques i dominat per l’alzinar i les pinedes de pi blanc-. Tot el recorregut està senyalitzat com a PR®-C 39 amb marques blanques i grogues i transcorre pel Parc del Massís del Garraf.

Itinerari es molt interessant, de forma gairebé circular, que transcorre per la vall de la Sentiu, amb masies destacades con can Dardena, can Vinyes, can Pardal i can Flocant, el fondo del Magraner, la serra de Can Perers, can Tardà i el fondo del Celler.

Durant tot el recorregut podem observar els diferents paisatges que origina la composició geològica del Garraf: el Garraf blanc, format per roca calcària i amb una vegetació típica de màquia de garric i margalló; el Garraf roig, format per gresos silícics i amb una vegetació típica de bruc, arboç i romaní; el Garraf negre, format per esquists i pissarres i amb una vegetació de pi blanc i alzina.
兴趣点

La Sentiu

兴趣点

Inici PR-C 39 Camí Medieval d'Eramprunyà

兴趣点

El Molí de la Sentiu

Poques notícies podem donar d'aques mas. Sembla que la seva antiguetat també es remunta a l'alta edat mitjana, igual que l'adjacent masia de Can Dardena: ja vàrem esmentar en passats capítols que els marmessors del testament del pròcer Galindo atorgaren l'any 980 un molí situat a la Sentiu als monjos de Castelldefels. Ben probablement, aquest molí fou donat per Sant Cugat a l'església de Sant Pere de Gavà per al seu sosteniment. A finals del segle XVI, l'heretat del Molí de la Sentiu era coneguda com a Mas Citjar, i era propietat d'Antoni Pineda de Castelldefels, i així apareix com a confrontació d'alguns masos veïns en un capbreu de l'any 1587 (Joan Bruach el declara com a termenació al nord de la seva finca, i Jaume Vinyes l'esmenta com a termenant a l'oest de la seva peça de terra anomenada "Els Cabots"). D'altra banda, el mateix Antoni Pineda, en confessar una altra petita peça de terra situada a la intersecció entre les rieres de la Sentiu i Vall de Joan, fa esment que aquesta termena al nord amb meo alodio ecclesie Sancti Petri de Gavano. És per aquesta anotació que, tot i no ser confessat directament, sabem per qui es tenia i a qui pertanyia el mas del Molí Els Pineda eren una nissaga d'antic arrelament a Castelldefels. En ple segle XV, un document notarial emès pel senyor d'Eramprunyà l'any 1464 està datat «en casa Pineda de Castel de Fels». Joan Pineda apareix també esmentat com a habitant de Castelldefels l'any 1460, i un Bernat Pineda apareix esmentat al fogatjament del 1553. La següent referència al mas del Molí és ja del 7 de desembre de 1700. En aquella data, en Valls de la Pallissa, pagès de Castelldefels successor dels Pineda, declara tenir per la parròquia de Sant Pere de Gavà «aquella casa o heretat junt amb el seu molí fariner, rodes i altres aparells en aquella construïts, anomenada la heretat del Molí de la Sentiu, junt amb ses peces de terra, situades en el terme i parròquia de Gavà, al lloc dir La Sentiu». Queda clar doncs que el nom de l'actual masia prové realment d'un molí de farina que antigament existia en aquell indret. Ben probablement, amb la fí de l'antic règim i la fi dels monopolis senyorials, a principis del segle XIX, el Molí de la Sentiu deixà de funcionar com a tal, éssent substituït per un altre molí fariner de propietat privada situat a la riera de Sant Llorenç. Degué ser aleshores que la finca es convertí en un mas com els altres, dedicat al conreu de les seves peces de terra.

Roure de Can Dardena

Es trova situat entre una bassa i una pista forestal en un terreny amb un cert grau de pendent, al costat de la riera dels Canyars. El roure cerrioide (Quercus cerrioides o Quercus faginea cerrioides) es considera un creuament entre el roure martinenc (Quercus pubescens o Quercus humilis) i el roure de fulla petita (Quercus faginea) i té uns caràcters intermedis entre aquestes dues espècies. Així, té els lòbuls de les fulles aguts, no obtusos com el roure martinenc ni gairebé punxants com el roure de fulla petita (però regulars com aquest últim), i té les fulles relativament grans (uns 8x5 cm, igual o més grans que el roure martinenc) que sovint romanen tot l'hivern seques a l'arbre (com en el roure de fulla petita).
水源

Font i Bassa de la Sentiu

Torrent de la Font del Castell

兴趣点

Can Dardena

Can Dardena és el nom que ara rep la Torre de la Sentiu. Una torre que remunta a l'alta edat mitjana (finals del segle X), quan el pròcer Galí, veguer del castell d'Eramprunyà, llegà al monestir de Santa Maria de Castelldefels una casa, amb hort, fruiters, molí i resclosa. Originalment doncs, la masia fou cedida al monestir de Castelldefels. Aquest monestir, com a institució religiosa, no es va fer càrrec directament de l'explotació i guarda de la Torre de la Sentiu. La vall, i amb ella la Torre, fou infeudada al segle XII a una família de cavallers: els Santa Oliva (vassalls també del senyor d'Eramprunyà). A finals d'aquell segle, Guillem Ramon de Santa Oliva heretà amb la Casa i vall de la Sentiu el seu fill Berenguer, en fer-se aquest darrer canonge de la catedral de Barcelona. Del canonge Berenguer la casa i la vall passaren a principis del segle XIII a mans dels Picalquers, senyors d'Esplugues de Llobregat. Així, a finals d'aquell segle (1298) Pere Ramon de Picalquers posseïa la Vall de la Sentiu. A principis del segle XIV, però, el domini de La Sentiu tornà a canviar de mans, passant de la família Picalquers a la família dels Cunit, senyors de Canyelles. Aquesta família apareix documentada a La Sentiu per primer cop el 1309. Més endavant surt diverses vegades en ocasió del jurament de fidelitat que havien de prestar a la família dels Marc, senyors d'Eramprunyà. Però a finals d'aquell segle, la Casa de la Sentiu i amb ella la vall tornaren a canviar de mans, éssent incorporats pels Marc a la senyoria d'Eramprunyà. Així, l'any 1451 Jaume Marc III va fer un préstec a Blasco de Castellet, en casar-se amb sa filla Isabel, a càrrec de les rendes de La Sentiu. Els Marc, però, tampoc posseïren personalment la Torre de la Sentiu. Hi establiren uns masovers que, al llarg del temps, acabaren per obtenir la possessió plena del mas i la torre. Al capítol següent veurem quí foren aquests masovers. l'Antiquíssima Torre de La Sentiu, actualment coneguda com Can Dardena, la feien portar per uns masovers. A mitjans del segle XVI, aquest masover era Pere Montaner, que apareix els anys 1550 i 1553esmentat en diversos documents. El seu successor fou Miquel Muntaner, que morí vers l'any 1587. I els seus successors foren la seva filla Joana i el seu gendre Joan Muntaner (anomenat abans Peyrach, ja que Joan Peyrach, en casar-se amb la pubilla del mas Muntaner adoptà el nom de la dona). Al matrimoni Joan i Joana Muntaner els succeí el seu fill Ponç, cognomenat Peyrach, que el 17 d'abril de 1613 fou confirmat pels barons en la possessió de la Torre de la Sentiu. Ponç Peyrach, davant del notari Onofre Personada, confessà l'11 de juliol de 1632 que tenia pels barons la casa amb torre i peça de terra situada a Gavà anomenada "Torre de la Sentiu", la qual cosa ratificà posteriorment davant del notari Joan Soler. De Ponç Peyrach la Casa de la Sentiu passà al seu fill Joan Peyrach, que morí l'any 1668. Amb la família Dardena, la Casa de la Sentiu adquirí el nom que encara avui perdura: Can Dardena. Els Dardena no eren nous a Gavà. Devien ja posseir algunes terres i algun mas (que no hem pogut identificar), car el 6 de juny de 1622 Agnés, mare i tutora de Felip Dardena, pren part en l'assemblea veïnal que acorda construir la nova església parroquial de Gavà, i només els caps de casa hi tenien dret a vot. Anton Dardena maridà amb Magdalena Pasqual i Puig, segons capítols matrimonials en poder del rector de Sant Cristòfol de Begues signats el 4 d'octubre de 1654. En aquests capítols s'instituïa com a hereu el fill que els dos tinguessin. Així es portà a terme, i el 9 de setembre de 1700 Francesc Dardena, fill d'Anton i Magdalena, confessava tenir aquest mas davant del notari Teixidor, durant la capbrevació que aquest realitzà entre 1699 i 1708. Fou durant el segle XVIII que el mas adquirí la imatge que presenta actualment, amb diversos edificis adherits al cos principal i a la torre de defensa, entorn d'un pati inter
路口

Esquerra

路口

Esquerra

废墟

Masia Can Tardà

La masia actualment coneguda per Can Tardà tenia a finals de segle XVI un altre nom: era coneguda com a "Casa del Coll Roig". El Coll Roig era el coll per on passava la carretera entre la vall de la Sentiu i la Vall de Joan. El nom de Coll Roig és perfectament comprensible, ja que si resseguim el camí que puja des del fons de la vall de la Sentiu cap i que es dirigeix a Can Tardà, Can Perers i el coll Sostrell, veurem que abans d'arribar a Can Tardà a la banda dreta del camí el terra és d'un color rogenc, mentre que a mà esquerra, vers els cims de la carena de la serra de Can Perers, el terra és de color clar. El límit entre els dos terrenys, els gresos triàsics i el carst cretàcic és un relleix de la muntanya, un coll, a l'extrem del qual hi ha l'antica casa de Can Tardà. Per aquest motiu aquest coll degué ser batejat amb el nom de Coll Roig, i la masia com a Casa del Coll Roig. La Casa del Coll Roig pertanyia als Puig del mas Tibart (actualment Can Perers). El 30 d'agost de 1588, Montserrat Puig vengué 8 mujades de terra a Joan Roeda, pagès, en les quals hi era inclosa l'esmentada casa., segons es féu constar en la venda realitzada davant del notari barceloní Antoni Batlle. Joan Roeda morí intestat, i li succeí sa filla Caterina Roeda, que es casà amb Bartomeu Castellví. Els darrers detalls del testament no s'arranjaren fons el 13 de desembre de 1628, per la qual cosa hem de suposar que la mort de Joan Roeda es produí poc abans d'aquella data. El 5 de setembre de 1632 l'heretat del Coll Roig és confessada per Jaume Castellví Roeda, en qualitat d'hereu de la seva mare. Jaume efectuà testament el 20 de març de 1695 a la rectoria de Gavà, i nomenà hereu universal el seu fill, de nom també Jaume. Jaume Castellví fill confessà el mas i les terres davant del notari Teixidor el 27 d'agost del 1700. Desconeixem la línia successòria al llarg dels segles posteriors, i per tant no estem en condicions de formular cap hipòtesi sobre el moment en què la Casa del Coll Roig abandonà el seu antic nom per adoptar l'actualment conegut de Can Tardà. Tot i això, aquest ja s'usava a finals del XIX.
高峰

Puig de Passoles

 El Puig de Passoles és una muntanya de 397 metres que es troba al municipi de Gavà, a la comarca del Baix Llobregat.
兴趣点

Serra de Can Perers

La Serra de Can Perers és una serra situada al municipi de Gavà a la comarca del Baix Llobregat, amb una elevació màxima de 449 metres.
路口

Dreta

兴趣点

Fondo de Maçanet i Abeurada de Tibart

教堂

Creu de la Clota

Creu de terme en l'encreuament dels camins del castell d'Eramprunyà i la Sentiu. El corriol al seu darrere (GR-92) puja al puig de les Agulles. 
山口

Coll de la Clota

路口

Dreta

废墟

Restes de la Guerra Civil Espanyola

全景

Panoramica

兴趣点

Cabana de Pedra Seca

路口

Esquerra

城堡

Castell d'Eramprunyà

Les restes del castell d'Eramprunyà són dalt d'una muntanya entre penya-segats amb magnífiques vistes del delta del Llobregat i part del Garraf. El conjunt consta de tres recintes fortificats: el principal o superior situat a 402 metres d'altitud –on hi ha les ruïnes del castell palau gòtic–, el jussà situat a 392 m –on hi ha l'ermita de Sant Miquel d'Eramprunyà, d'estil romànic, tot i que transformada–, i l'exterior a 319 m –on es pot veure una part important de l'antiga muralla. Al recinte principal, envoltat per murs que en molts trams tenien 50 cm de gruix fets amb petits carreus, s'hi accedia a través d'un pont de pedra (actualment es fa per una passera de fusta). El baluard que defensava el portal té un gruix de 90 cm al parament més meridional. El castell és citat per primera vegada l'any 957, tot i que documents posteriors indiquen que ja existia en època del comte Sunyer de Barcelona. Va ser la seu d'un terme (el terme del castell d'Eramprunyà) en època medieval que va arribar a controlar els actuals territoris de Gavà, Begues, Castelldefels, Sant Climent de Llobregat, Viladecans i una part de Sant Boi de Llobregat, Sitges i Olivella. Construït com a part del sistema defensiu de la frontera entre Al-Àndalus i l'Imperi carolingi i com a seu de control polític i econòmic i militar en la zona entre el Garraf i el Llobregat, va ser propietat dels comtes de Barcelona fins al 1323. Al segle xi, de resultes de la revolta feudal, es constituí el senyoriu d'Eramprunyà, en mans de la nissaga de Mir Geribert, els Sant Martí. Al segle xiii el castell tornà a la corona d'Aragó. El 1323, el castell i la jurisdicció del lloc fou adquirida pel banquer Pere Marc, d'una família de cavallers i poetes, per 120.000 sous barcelonins que lliurà al rei Jaume II, mancat de recursos per a iniciar la conquesta de Sardenya. El 1469, durant la Guerra dels remences contra Joan II, va patir la primera destrucció, ja que fou bombardejat amb bombardes per les tropes de la Generalitat, cosa que deixà el castell molt malmès. Tot i així, se succeeixen diferents famílies en la possessió del castell i la baronia d'Eramprunyà. A finals del segle xix és adquirit per un altre banquer, Manel Girona, promotor de l'acabament de la façana de la catedral de Barcelona. L'any 2007, l'Ajuntament de Gavà adquirí el conjunt del castell i a partir de 2010 es van endegar diferents fases de consolidació i adequació del conjunt per a la visita pública. Aquestes actuacions han anat acompanyades d'una recerca documental i arqueològica que ha permès ampliar el coneixement que fins ara es tenia sobre aquest castell. La baronia d'Eramprunyà va ser una jurisdicció nobiliària medieval amb centre al castell d'Eramprunyà a Gavà, al Baix Llobregat. La senyoria d'Eramprunyà es remunta a l'època de la revolta nobiliària del segle XI, i estigué sota el domini de la família dels Sant Martí. En aquella època el terme estava dividit en múltiples jurisdiccions i nivells de domini, a la manera feudal. L'any 1305 la família Marc (o March) va comprar la quadra de la Roca, al terme de la senyoria d'Eramprunyà, i a partir d'aquí va anar acumulant a les seves mans bona part d'aquelles jurisdiccions medievals: l'any 1323 va comprar la senyoria d'Eramprunyà, el 1337 la castlania, el 1447 comprà Castelldefels, el 1449 Gavà i la torre de n'Horta (una possessió dins de l'actual nucli urbà), cap al 1450 adquirí la quadra de la Sentiu, i el 1562 Viladecans (quan els Marc s'havien ja extingit i els succeïen els Fiveller). D'aquesta manera, simplificant la teranyina de jurisdiccions feudals, des del segle XIV al XVI es conformà un espai territorial comandat per un únic senyor. Aquest espai territorial, configurat pels actuals municipis de Begues, Castelldefels, Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans, és l'àmbit territorial que en època moderna i contemporània es conegué amb el nom de Baronia d'Eramprunyà.
教堂

Esglesia de Sant Miquel d'Eramprunyà

Sant Miquel d'Eramprunyà, una església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Formen un notable conjunt de ruïnes sobre el santuari de Bruguers, dalt d'una muntanya amb penya-segats i magnífiques vistes sobre el delta del Llobregat. La capella de Sant Miquel d'Eramprunyà és un edifici d'una sola nau. Originàriament era parròquia castral, i presenta paraments amb múltiples fases de construcció. S'hi distingeixen tres etapes. Una primera, preromànica, de la qual resten els murs laterals interiors. Una altra de romànica, de la qual resten els murs laterals exteriors i l'arrencada de la volta de canó de l'antic absis. I una tercera de moderna, de la qual resten les parets frontal i posterior, i la coberta amb volta, característica del gòtic renaixentista, de factura molt modesta. Al voltant de l'ermita, es poden veure tombes antropomorfes i també una inscripció a la roca realitzada per Jaume March I, senyor d'Eramprunyà, al segle xiv. També hi ha una inscripció del segle XII, i una altra del segle XVIII, sobre els sometents de guàrdia al castell. El temple romànic data de la primera meitat del segle XII, tot i que potser aprofita una paret (S) més antiga. l'Església, la casa de Sant Miquel d'Eramprunyà (domum s. Michaelis in Erapruniano) és citada al testament de Galí de Santmartí, vicari comtal a Eramprunyà, que va ser dictat el 977 i jurat pels seus marmessors el 981. El 1074 l'església se cita com a parròquia. Al segle XII (1129, 1141), hi ha diverses deixes per a l'obra de Sant Miquel d'Eramprunyà. Al segle XIV ja no tenia cementiri. La parròquia s'havia traslladat a Sant Pere de Gavà, de la qual la de Sant Miquel d'Eramprunyà esdevindria sufragània.
废墟

Masia Can Bassoles

Aquesta masia té la particularitat que a la majoria de mapes (per exemple, als de l'Alpina) apareix amb el nom de Can Passoles. A l'edat mitjana era conegut amb el nom de Font Noves. Font Noves fa referència a una petita deu d'aigua potable que sorgia en al vessant on hi ha la masia, una mica per sota del seu nivell. Actualment la font no raja, però la vegetació de l'indret indica un terra humit en profunditat. La primera notícia que tenim sobre els posseïdors d'aquest mas es remunta a l'any 1553. Aquell any les autoritats decidiren de realitzar un cens de la població de Catalunya. Encara es conserven els llistats, poble per poble, amb els noms dels caps de casa de totes les masies i cases (anomenats "focs") del país. En aquell fogatjament, al llistat corresponent a Gavà, hi apareix «Joan Serra del mas de Fontnovas», sens dubte el cap d'aquesta casa en aquell moment. La següent referència a la masia correspon ja al capbreu de 1587, on surten esmentats Joan Serra i Vicenç Serra, que ben probablement poden ser identificats amb el fogatjat el 1553 i el seu fill. Vicenç Serra posseïa el mas encara el 1598, data en què apareix esmentat un document notarial relatiu al veí mas de Can Flocant. En la confessió d'aquest darrer mas feta el 1611, el mas de Fontnoves segueix en possessió de la família Serra, i ho estarà fins entorn l'any 1700. En aquella data, confessa el mas de Fontnoves la pubilla Isabel Serra, casada amb Marian Bassoles. Des d'aleshores, i al llarg de tot el segle XVIII, seran els hereus d'aquest matrimoni, cognomenats Bassoles, els que posseïran el mas, i els que li acabaran donant el nom que actualment (tot i que deformat) té. La degradació del nom, però, es pot remuntar a molts anys enrera, ja que un cens de masies de Gavà corresponent al 1885 l'anomena ja "Can Passoles". El Llibre d'Administracions de Confraries de Sant Pere de Gavà, de la mateixa època, ens dóna el nom de la mestressa de "Cal Passolas", Maria del Carme Vinyes, l'any 1890. Les ruïnes de Can Bassoles encara són visibles, i hi resten panys sencers de parets, algunes de les quals mostren agegits fets amb opus spicatum (disposició de les pedres de les parets en forma d'espiga), testimoni de la seva antiguetat. Fa l'aspecte d'un gran mas de dues plantes, i amb diverses construccions auxiliars als voltants. És especialment visible des del castell de l'Eramprunyà, i l'excursionista hi passa just al costat quan es dirigeix, tot seguint el sender GR-92, des del castell a La Clota.
废墟

Antiga edificació

全景

Panoramica

Pont del Torrent de les Canyes Bordes

Al fondal que baixa del castell (torrent de les Canyes Bordes o de la font del Roig), es documenta ja el 1587 l’abeurador del Sot o del Senyor. Els abeuradors, o abeurades, eren destinats al bestiar, i estaven repartits al llarg dels camins més freqüentats pels ramats que baixaven del Pirineu cap al Garraf i el pla de les Basses, zones de pastures d’hivern de reputada qualitat. Les abeurades de la Sentiu són un vestigi d’aquesta activitat.
废墟

Antic Mirador

2 Pont del Torrent de les Canyes Bordes

兴趣点

Masía Can Pardal

Amb aquest curiós nom (del qual no hem pogut escatir l'origen, però que és documentat al segle XIX), es coneix ara l'antic Mas Pedregós. La primera notícia que coneixem en relació amb aquesta masia prové d'un antic capbreu senyorial. Un capbreu era una escriptura notarial en la que els masovers reconeixien que posseïen les masies en usufructe a canvi de pagar unes certes pensions o censos als seus senyors feudals. Doncs bé, en un capbreu de l'any 1587 Jaume Vinyes, propietari d'altres masies del terme de Gavà (Can Vinyes, Can Vall de Joan i Can Sopes) confessa tenir pels barons d'Eramprunyà una terra campa "in qua solebat esse mansus Pedregos", és a dir, una terra en la que hi havia hagut un mas anomenat Pedregós. Es tracta, doncs, d'un mas en aquella època rònec, abandonat i destruït. Més de cent anys després, en un altre capbreu de l'any 1700, encara es diu que els Vinyes posseeixen la «peça de terra (...) en la que hi havia el Mas dit Pedregós, ara derruït». El nom de "Pedregós" deu correspondre al cognom d'un dels seus antics possessors: un "Padregós de la raval lo saier" apareix al fogatjament de Gavà de 1497. L'any 1502 torna a sortir un gavanenc de nom Joan Pedregós. Tot i això, els Pedregós ja no apareixen més enllà de 1516. Potser en aquella data el mas ja havia revertit als Vinyes, que el mantingueren dins del nucli de les propietats familiars al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. En qualsevol cas, el mas que avui veiem al peu del camí que des del fons de la vall de la Sentiu condueix al castell d'Eramprunyà deu ser una reconstrucció molt posterior, potser del segle XVIII o XIX. Probablement va ser reedificat durant la gran expansió agrícola d'aquells anys provocada per la demanda del vi que s'exportava a Amèrica. La forta demanda d'aquest producte va fer que moltes de les antiquíssimes masies medievals que havien estat abandonades a causa de les crisis demogràfiques dels segles XIV i XV, tornessin a reconstruir-se; els seus masovers foren els que construiren, amb constància i paciència, les feixes i els marges que encara avui, quan algun incendi deixa la muntanya descoberta de vegetació, apareixen als ulls sorpresos de l'excursionista urbà. Can Pardal és una casa de camp d'arquitectura molt simple, de planta quadrada i teulada simple a dues vessants simètriques.
兴趣点

Masía Can Vinyes

L'actual masia de Can Vinyes cal relacionar-la amb la parròquia de Sant Joan de Viladecans, que n'era la propietària, probablement des del llunyà segle X. Can Vinyes era conegut a finals del segle XVI com a Mas Parellada. La família Parellada està documentada com a tributària d'Eramprunyà entre els anys 1390 i 1396, a tervés d'un «Petro Parayada». El següent esment és del 1487, data en la qual hom cita Bernat Parellada i son fill Joan Parellada de la Sentiu. D'altra banda, "en Parelada" consta com a cap de casa de Gavà el 1497. A partir d'aquesta data ja no trobem més referències a la família Parellada. Probablement, a principis del segle XVI els Vinyes ja l'havien adquirit. Potser el comprador fou Bartomeu Vinyes, esmentat en la documentació l'any 1516, a qui degué succeir l'Antoni Vinyes citat el 1553. L'any 1587, era Jaume Vinyes qui confessava tenir el mas Perellada "cum domibus et suo corrali et aliis mansis diructus"en dependència de Sant Joan de Viladecans. El fill de Jaume Vinyes, de nom Joan, obtingué un títol de confirmació de la possessió de la masia de mans de Joan Miret, capellà de Sant Joan de Viladecans, davant del notari barceloní Pere Mont, l'11 de novembre de 1609. Joan Vinyes testà el 27 d'abril de 1636 davant del rector de Gavà, tot instituint hereu el seu fill Bartomeu. Bartomeu Vinyes va fer testament davant de Pau Molins, rector i notari de Gavà, el 24 de gener de 1661, i instituí hereu el seu fill Bernat Vinyes. Bernat morí intestat, però la cúria de la Baronia d'Eramprunyà adjudicà els seus béns, l'11 de setembre de 1688, a Joan Vinyes. Joan Vinyes morí també intestat, però el succeïren la seva vídua Marianna i el seu fill Andreu. A aquesta època deu correspondre la profunda renovació arquitectònica de la façana que avui presenta el mas, de clara tendència barroca. Marianna Sadurní, Vinyes i Valls, vídua en primeres núpcies d'Anton Valls, en segones de Joan Vinyes, i en terceres de Cristòfol Sadurní, i Andreu Vinyes, mare i fill, propietaris, confessaren el 16 de gener de 1701, que tenen "un mas dit Parellada, junt amb altres casetes, terres, vinyes" "pel Benefici de Sant Joan a l'església de Viladecans". La família Vinyes continuava tenint en propietat el Mas Parellada a finals del segle XVIII. L'any 1793, aquesta família protagonitzà un assenyalat enllaç matrimonial, en casar-se l'hereu de Can Vinyes amb la pubilla de Can Mas de Bruguers. Els Vinyes seguien posseint el mas a finals del segle XIX. Així figura al Llibre de Confraries de Sant Pere de Gavà, on s'indica que l'any 1890 Ramon Vinyes, de Can Vinyes, era administrador de l'ermita de Sant Miquel d'Eramprunyà Actualment la masia pertany a la família Ros, de Gavà

评论

    您可以这条路线